LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XXIV

   Tom fou altra vegada un heroi resplendent, l'amanyagat dels vells, l'enveja dels joves. Son nom arribà fins i tot a ésser estampat per a sempre més, perquè el periòdic del poble el glorificà. Hi hagué qui va creure que arribaria fins i tot a president, si s'escapava de la forca.

   Com sol passar, la gent voluble i sense seny va perdre els estreps a favor de Muff Potter, i li féu tantes de festes com abans li havia fet ultratges. Però aquesta mena de conducta fa honor al món: així, doncs, no està bé de posar-hi titlles.

   Els dies de Tom eren plens de gaubança i d'esclat, però les seves nits eren tongades d'horror. Joe l'Indi li infestava tots els somnis, i sempre amb la sentència de mort als ulls. Amb prou feines cap temptació podia convèncer el minyó d'eixir al ras després que la nit havia caigut. El pobre Huck es trobava en el mateix estat de misèria i terror, perquè Tom havia contat tota la història al curial la nit abans del gran dia de la causa, i Huck tenia una por cruel que la seva participació en el negoci pogués traspuar encara, baldament la fugida de Joe l'Indi li hagués estalviat el neguit de declarar davant el Tribunal. El pobre minyó havia assolit que el curial li prometés de servar el secret; però què en trauria? Ja que la turmentada consciència de Tom havia pogut menar-lo a la casa del curial, de nit, i arrencar una temuda història de llavis segellats amb el jurament més llòbrec i formidable, la confiança de Huck en la raça humana estava arran d'esvair-se.

   De dia, la gratitud de Muff Potter feia a Tom content d'haver parlat; però de nit desitjava de no haver desclòs els llavis.

   Unes vegades Tom temia que Joe l'Indi no fos mai capturat; les altres temia que en fos. Estava segur que mai no tornaria a alenar a plaer fins que aquell home fos mort i ell n'hagués vist el cadàver.

   Hom havia ofert recompenses, hom havia explorat la contrada; però Joe l'Indi era introbable. Una de aquelles meravelles omniscients i espaordidores, un detectiu, vingué de Sant Lluís, sotjà pels voltants, mogué el cap, prengué el posat de savi, i aconseguí aquella mena d'èxit astorador que els membres d'aquest ofici generalment aconsegueixen. És a dir, va trobar una pista. Però és impossible de penjar una pista per assassinat: així és que, després que aquest detectiu hagué fet el seu fet i tornat a casa, Tom va sentir-se tan mal segur com estava abans.

   Els dies cançoners anaven passant, i cada un deixava al seu darrera el pes de l'aprehensió una mica alleujat.