LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XXIX

   La primera cosa que oí Tom, al matí del divendres, fou una nova alegradora: la família del jutge Thatcher havia tornat al poble la nit abans. Joe l'Indi i el tresor passaren a una importància secundària, per un moment, i Becky assumí el lloc cabdal en l'interès del minyó. Va veure-la, i passaren una bella estona exhauridora jugant a fet i a riscats amb una colla de sos companys d'escola. El dia fou completat i coronat d'una manera especialment satisfactòria: Becky va importunar la seva mare perquè assenyalés el dia següent per a la forada per tant de temps promesa i per tant de temps diferida, i ella va consentir. La joia de la nena fou sense fites, i la de Tom no es mostrà més moderada. Les invitacions foren trameses abans de la posta de sol, i immediatament la minyonia del poblet es llançà a una febre de preparatius i de plaent expectació. Tom estava tan exaltat que això li permeté de romandre despert fins a una hora d'allò més tardana, i tenia qui sap l'esperança de sentir el miol de Huck i d'haver el tresor, per astorar Becky i els invitats de la forada, l'endemà; però fou decebut: no hi hagué senyal, aquella nit.

   Al capdavall vingué el matí, i per allà a les deu o les onze una munió bellugadissa i joguinosa era acoblada a la casa del jutge Thatcher, i tot estava a punt per l'eixida. No era el costum de la gent vella d'empantanegar les forades amb la seva presència: hom considerava prou segurs els infants sota les ales d'unes quantes damisel·les de divuit anys i uns quants senyorets de vint-i-tres o pels volts. El vell vaporet fou noliejat per a aquella avinentesa: al cap de poc, alegre multitud omplia el carrer major, carregat tothom amb canastrelles de queviures. Sid estava malalt, i hagué de perdre aquell divertiment; Mary romangué a casa per entretenir-lo. La darrera cosa que la senyora Thatcher digué a Becky, fou:

   -No tornareu fins tard. Potser valdria més que passéssiu la nit amb alguna de les noies que viuen vora l'embarcador, filleta!

   -Aleshores romandré amb Susy Harper, mamà.

   -Molt bé. I tingueu compte i sigueu bona minyona, i no sigueu un corcó per a ningú.

   Tot seguit, mentre alçaven l'àncora, Tom digué a Becky:

   -Escolteu: jo us diré quina cosa farem. En lloc d'anar a casa de Joe Harper, ens enfilarem pel turó i anirem a raure a casa de la vídua Douglas. Tindrà gelats! En té cada dia, una mala fi. I estarà d'allò més contenta que hi anem.

   -Oh! Seria bonic, això!

   Després Becky reflexionà un moment, i digué:

   -Però, què dirà, la mamà?

   -Còm voleu que ho sàpiga?

   La noia regirà la idea en son magí, i digué, de mala gana:

   -Suposo que no ve d'aquí... però...

   -Però brocs! La vostra mare no ho sabrà: alxí, doncs, quín és el mal? Tot el que ella vol és que estigueu ben aconduïda; i em jugo qualsevol cosa que hauria dit que hi anéssiu si hi hagués pensat. N'estic ben segur!

   L'esplèndida hospitalitat de la vídua Douglas era un ham temptador. Ell i les persuasions de Tom romangueren ben aviat victoriosos. Va decidir-se, doncs, de no dir res a ningú del programa de la nit. Al cap d'una estoneta se li acudí a Tom que potser Huck compareixeria aquella nit i faria el senyal. Aquest pensament llevà una pila d'engrescament a les seves expectacions. Amb tot, no comportava de deixar córrer el divertiment de casa la vídua Douglas. I per què havia de deixar-lo córrer? -raonava ell.- El senyal no havia vingut la nit abans; per què, doncs, havia d'ésser probable que vingués aquella nit? El divertiment segur del vespre pesava més que no el tresor incert; i, com a veritable noi, es determinà a cedir a la inclinació més forta i a no permetre's de pensar cap més vegada en la caixa de diners, en tot el dia.

   Tres milles més avall del poble, el vaporet s'aturà a la boca d'una balma selvàtica, i fou amarrat. La colla pul·lulà per la ribera; i aviat per les esteses del bosc i les altures del penyalar ressonaren, a la vora i lluny, crits i rialles. Totes les diverses maneres de arborar-se i fadigar-se foren escomeses, i de tant en tant els rodamons tornaven de totes bandes envers el campament, armats de solvent apetit; i aleshores la destrucció dels requisits començà. Després de la festa hi hagué una renovadora tongada de descans i parloteig a l'ombra de les alzines ufanoses. No trigà algú a dir, escridassant-s'hi:

   -Qui està a punt per anar a la cova?

   Tothom n'estava: manyocs de candeles foren exhibits, i tot seguit hi hagué una general escampada muntanyola amunt. La boca de la cova era bastant amunt del flanc de la muntanyola, i consistia en un forat que tenia la forma de la lletra A. La seva massissa porta de roure estava sense barrar. A dins hi havia una cambreta geliua com una nevera, i emmurada per la naturalesa amb sòlida pedra de calç, eixamorada d'una suor freda. Era romàntic i misteriós, d'estar-se allí dins, en la fosca profunda, i mirar a la part de fora, cap a la verda vall, que resplendia al sol. Però la valor impressionant de la situació s'esvaí ràpidament, i el joguineig començà de bell nou. Tot seguit que una candela fou encesa, hi hagué una embranzida general envers el seu posseïdor. Seguí una lluita i una defensa ardida, a desgrat de la qual la candela aviat fou tirada a terra o apagada; i aleshores hi hagué una joiosa cridòria de rialles i una nova percaça. Però tota cosa té la seva fi: aviat la processó anà baixant arrenglerada pel davallament espadat de la principal avinguda, i el rengle de llums parpellejants revelava tèrbolament els murs de roca altívols, que assolien, en ajuntar-se, seixanta peus d'alçària. Aquesta avinguda principal no era ampla sinó de vuit a deu peus. Tot sovint, mentre hom davallava els graons, altres clivelles altívoles, i encara més estretes, en branquejaven a cada banda, perquè la cova de McDougal no era sinó un vast laberint de passadissos retorts que menaven l'un dins de l'altre, i altra vegada a fora, i no portaven enlloc. Hom deia que hom podia errar dies consecutius a través de la seva xarxa intrincada d'esquerdes i timbes, i no trobar mai la fi de la cova; i que podia davallar i davallar i colgar-se sempre en la terra, i passar el mateix: laberint sota laberint, cap d'ells no tenia fi. Ningú no coneixia la cova. Això era una cosa impossible. La major part dels joves en coneixien una banda, i no hi havia el costum d'arriscar-se gaire enllà d'aquesta banda coneguda. Tom Sawyer en sabia tant, de la cova, com qualsevol altre.

   La processó anà seguint l'avinguda principal per uns tres quarts de milla, i en acabat grups i parelles començaren d'esquitllar-se per les avingudes dels costats, corrent pels tètrics passadissos, i atrapant-se per sorpresa en els indrets on els camins tornaven a unir-se. Les colles podien evitar-se l'una a l'altra per espai de mitja hora, sense traspassar el sòl conegut.

   Al cap de poc l'un grup comparegué darrera l'altre (cadascú pel seu cantó) a la boca de la cova, tothom panteixant, rialler, i empastifat de cap a peus de gotes de sèu, i amb encastaments d'argila, i absolutament delectat amb l'èxit de la diada. Després els astorà de veure que no havien sentit fugir el temps, i que la nit estava per caure. La ressonant campana havia anat sonant mitja hora. Tanmateix, però, aquesta mena de desenllaç de les aventures del dia era romàntic, i, per tant, satisfactori. Quan el vaporet, amb sos nòlits singulars, va pendre embranzida en el riu, a ningú va donar-se-n'hi cinc cèntims, del temps malgastat, sinó al capità del vaixell.

   Huck estava ja vetllant quan les llums del vaporet passaren totes vívides per l'embarcador. No sentí cap fressa en el vaixell, perquè la minyonia estava tan retuda i quieta com sol estar-ne la gent gairebé mortalment fadigada. Es demanà quin vaixell seria i per què no s'aturava a l'embarcador: i després el deixà escapar del magí i posà esment al seu negoci. La nit anava tornant-se nuvolosa i ombrívola. Sonaren les deu, i el renou dels vehicles parà, les llums escampades començaren de fer la becaina, tots els vianants dispersos desaparegueren, el poblet s'abandonà al son, i deixà el petit vigilant tot sol amb el silenci i les fantasmes. Sonaren les onze, i hom apagà els llums de la taverna. Ja era fosc a tot arreu: Huck esperà per un temps que va semblar-li de cançonera llargada; però no succeí res. La seva fe anava afeblint-se. Era de cap servei, allò? Era, talment, de cap servei? Per què no ho deixaria córrer i no se'n tornaria al jaç?

   Les seves orelles copsaren un soroll. Immediatament fou tot ell atenció. La porta que dava al carreró havia estat blanament tancada. Saltà al recó del dipòsit de rajoles. A l'instant següent dos homes li passaren frec a frec, i semblava que un d'ells portava quelcom sota el braç. Devia ser aquella caixa! Així, doncs, anaven a mudar el tresor de lloc. Per què havia de cridar a Tom, ara? Seria una cosa absurda: els homes se n'anirien amb la caixa, i mai més no serien descoberts. No, ell continuaria vetllant i seguint-los: es refiaria de la fosca per lliurar-se d'ésser descobert. Tot dient-se això cor endins, Huck eixí enfora, i anà lliscant darrera els homes, com un gat, amb els peus nus, permetent-los d'estar tan lluny, al seu davant, com calia, sense que ja es fessin invisibles.

   Muntaren pel carrer del riu, vorejant tres illes de cases; després es giraren cap a l'esquerra, muntant per un carrer travesser; van seguir-lo de dret, fins que arribaren al tirany que portava a Cardiff Hill, i prengueren el tirany. Passaren vora la casa del vell gal·lès, a mig camí de la pujada del turó, sense vacil·lar, i encara anaren enfilant-se més amunt.

    -Molt bé- pensà Huck: -l'enterraran a la vella pedrera.- Però no s'hi aturaren, a la pedrera: seguiren pujant, cim amunt; s'enfonsaren dins el caminal estret, entre les grans mates de roldó; i tot seguit restaren amagats en la tenebror. Huck s'acuità a pujar, i féu més curta la distància, ara, perquè en cap manera el podien veure. Anà trotant una estona; després aquietà una mica el pas, tement que avançava massa de pressa; seguí caminant una estona. Després s'aturà del tot: parà atenció. No es sentia cap fressa, cap fressa, sinó que li semblava de sentir el batre de son cor. El plany d'una òliba vingué damunt el turó: so de mal averany. Però res de passes. Valga'ns Déu! Era tot perdut? Estava a punt d'apretar a córrer amb peus alats, quan un home escurà el canyís encara no a quatre passes de distància! El cor de Huck es precipità a la seva gorja, però ell se'l tornà a empassar; i després romangué allí sacsejant-se com si una dotzena de febres l'haguessin emprès pel llur compte a la vegada, i tan feble, que pensà que cauria a terra, ben segur. Sabia on era: sabia que es trobava a cinc passes de l'entradeta de les terres de la vídua Douglas. -Molt bé- pensà: -que ho enterrin aquí: no serà difícil de trobar-los-ho.

   Aleshores va sentir una veu baixa, una veu molt baixa: la de Joe l'Indi.

   -Remaleïda! Potser té companyia: hi ha llums encesos, tot i sent hora tardana.

   -No puc veure'n cap.

   Aquesta era la veu de l'estranger; l'estranger de la casa on sortia por. Una mortal esgarrifança traspassà el cor de Huck: veu's aquí, doncs, la tasca de la revenja! Son pensament era de fugir. Després va fer memòria que la vídua Douglas havia estat bona envers ell més d'una vegada, i potser aquells homes estaven per assassinar-la. Desitjà d'ésser prou gosat per a arriscar-se a advertir-la; però conegué que no gosava: podien avançar i atrapar-lo. Pensà tot això i molt més en el moment que transcorregué entre l'observació de l'estrany i la de Joe l'Indi:

   -Perquè les mates no us ho deixen veure. Mireu, per aquest cantó. Ho veieu, ara: veritat?

   -Sí. Bé, hi ha gent allí dins, em sembla. Val més deixar-ho estar.

   -Deixar-ho estar, ara que jo abandono tot seguit aquesta terra per a sempre! Deixar-ho estar, i potser mai no ha de presentar-se'm una altra avinentesa! Us dic, com ja us havia dit abans, que tant se me'n dóna, de l'afanada: ja us ho podeu fer vostre; però el seu marit va malmenar-me amb la seva aspror: una pila de vegades, va ser-me'n, d'aspre; i, sobretot, va ser el Jutge de pau que va sentenciar-me per rodamón. I això no és res! No és ni la milionèsima part de la cosa. Em va fer fuetejar! Em va fer fuetejar en front de la presó, amb un fuet de cavall, com si fos un negre!... amb tot el poble que mirava! Fuetejat!... compreneu? Va pendre'm aventatge i va morir. Però jo en pendré d'ella!

   -Oh! No la mateu! No la matéssiu pas!

   -Matar-la? Quí en diu res, de matar-la? El mataria a ell, si fos aquí; però no pas a ella. Quan voldreu revenjar-vos d'una dona, poc la matareu (fóra una ximpleria!): li fendireu el nas, li retallareu les orelles com se fa a una porca!

   -En nom de Déu! Això és...

   -Empasseu-vos el vostre parer! Això us lliurarà de pendre mal. La fermaré al llit. Si sagna fins a morir, que és culpa meva? Si es mor, ja us dic jo que no ploraré. Amic meu, vós em dareu ajut en aquesta cosa, perquè es tracta de mi: per això sóu en aquest indret. No ho podria fer, tot sol. Si us feu enrera us mataré! Ho enteneu? I, si em cal matar-vos, la mataré a ella; i aleshores em penso que ningú arribarà a saber gaire cosa de qui és que ha fet aquest negoci.

   -Bé: si no hi ha més remei que fer-ho, avant. Com més aviat millor: estic d'allò més traspostat.

   -Fer-ho ara? I amb gent allà dins?... Ei! Començo a sospitar de vós, per començar: sabeu? No: ens esperarem fins que els llums seran apagats: no portem pressa.

   Huck comprengué que vindria una pausa, una cosa encara més esglaiosa que tot el parloteig assassí que vulgueu: així és que va contenir-se l'alè i reculà cautelosament. Plantava el peu amb esment i fermesa, després de gronxar-se sobre una cama, d'una manera precària i gairebé caient: primer de l'una banda i després de l'altra. Féu una altra passa enrera amb la mateixa elaboració i els mateixos perills; després una altra i una altra; i petà sota sos peus una vilorda. Perdé l'alè i parà esment. No es va sentir cap so: la quietud era perfecta. La seva gratitud fou immensa. Aleshores donà el tomb per sos corriols, entre les parets de mates de roldó, va girar-se amb tanta de cura com si fos un vaixell, i després anà fent via ràpidament, però amb tota cautela. En sortir a la pedrera es va sentir segur: així és que aixecà els talons cuitosos i fugí. A vall, avall, corregué fins a arribar a la casa del gal·lès. Donà un cop de puny a la porta, i al cap de poc les testes del vell i sos dos fills cepats eixiren a les finestres, d'una revolada.

   -Què és, aquest aldarull? Quí truca? Què voleu?

   -Deixeu-me entrar! De pressa! Tot us ho contaré!

   -Ep! Quí sou?

   -Huckleberry Finn... De presa! Deixeu-me entrar!

   -Huckleberry Finn, tanmateix! No és un nom per a obrir massa portes, jo diria! Però deixeu-lo entrar, minyons, i vejam què cosa és aquest tribull.

   -No ho digueu mai, que jo us ho hagi dit, si us plau- foren les primeres paraules de Huck en fer la seva entrada. -No ho feu, si us plau. Em matarien: és la certa. Però la vídua m'ha fet fineses, de vegades, i ho vull dir, ho vull dir si em prometeu que no direu mai que he estat jo.

   -Per sant Jordi, que alguna cosa té a dir, o no obraria pas d'aquesta manera!- exclamà el vell. -Treu-ho al defora, i ningú ho contarà, minyó!

   Tres minuts després, el vell i sos fills, ben armats, eren damunt el turó i a punt de ficar-se pel tirany dels roldons, de puntetes, amb les armes a les mans. Huck no va acompanyar-los més enllà. S'amagà darrera un gran penyal, i vinga escoltar. Hi hagué un silenci ronsejador, neguitós; i després, de cop i volta, una explosió d'armes de foc i un crit.

   Huck no s'esperà a saber detalls. Apretà a córrer, i es precipità turó avall, tan de pressa com les cames van poder-lo dur.