LES AVENTURES DE TOM SAWYER

   CAPÍTOL XXII

   Tom s'uní a la nova orde d'Infants de la Temperança, atret pel caràcter ostentós de llurs insígnies. Prometé abstenir-se de fumar, de mastegar tabac, i de tota profanitat, mentre en fos membre. Aleshores descobrí una cosa nova, és a dir, que el prometre de no fer una cosa és la més segura via que hi hagi al món perquè un hom desitgi de fer-la. Tom es sentí ben d'hora torturat pel desig de beure i de renegar. El desig esdevingué tan intens, que solament l'esperança d'exhibir-se amb el seu cinyell vermell l'aturà de retirar-se de l'orde. El quatre de juliol s'acostava, però aviat deixà de recórrer-hi amb el pensament (deixà de pensar-hi abans que hagués usat per quaranta vuit hores les seves cadenes), i fixà les seves esperances en el vell jutge de pau Frazer, que es trobava aparentment en son llit de mort i tindria uns grans funerals públics, ja que fou tan enlairat funcionari. Per espai de tres dies Tom es mostrà preocupat en gran manera de l'estat del jutge i àvid de notícies seves. En certs moments ses esperances prosperaren: prosperaren tant, que n'hi havia per arriscar-se a treure les insígnies i practicar-se al mirall. Però el jutge tenia una manera de fluctuar verament descoratjadora. A la fi es decidí per la milloria, i després per la convalescència. Tom n'estava fastiguejat, i experimentava la sensació de sofrir-ne perjudici. Remeté la seva dimissió immediatament; i aquella nit el jutge sofrí una recaiguda i finà. Tom resolgué que mai més no es tornaria a refiar d'un home així.

   Els funerals foren bella cosa. Els Infants de la Temperança maniobraren en un estil calculat per corsecar l'ex-membre d'enveja. Tom era altra vegada un noi lliure, tanmateix; i això era alguna cosa. Podria beure i jurar, ara; però trobà, amb sorpresa seva, que no en tenia ganes. El simple detall de poder-ho fer se'n dugué el desig, i l'encant de la cosa.

   Tom s'estranyà, ben aviat, de veure que les seves cobejades vacances començaven de pesar-li una mica feixugament.

   Intentà un diari, però no passà res per espai de tres dies: així és que ho deixà córrer.

   La primera de totes les companyies de minstrels (1) negres arribà al poblet, i féu sensació. Tom i Joe Harper organitzaren una partida de còmics, i foren feliços dos dies.

   Fins i tot el Gloriós Quatre fou, en cert sentit, una fallida, perquè plogué de valent: no hi hagué, doncs, comitiva, i l'home més gran del món (segons Tom suposava), el senyor Benton, un autèntic senador dels Estats Units, resultà una aclaparadora decepció, perquè no tenia vint-i-cinc peus d'altura, ni els mils.

   Vingué un circ. Els minyons jugaren a circ els tres dies següents, en tendes fetes d'estores (essent l'entrada de tres agulles per als minyons i dues per a les noies); i en acabat hom abandonà les performances del circ.

   Vingueren un frenòleg i un hipnotizador; i se'n tornaren, i deixaren el poblet més ensopit i més trist que mai.

   Hi hagué algunes forades de nois i noies; però eren tan escasses i delitoses, que només aconseguien que els buids dolorosos d'entremig dolguessin més.

   Becky Thatcher se n'havia anat a la seva casa de Constantinoble, a romandre amb sos pares durant les vacances: així és que la vida no mostrava per enlloc un caire brillant.

   El paorós secret de l'assassinat era una malaltia crònica. Era un veritable càncer per la seva permanència i pel mal que feia.

   Després vingué el xarampió.

   Durant dues llargues setmanes Tom jagué presoner, mort al món i a sos esdeveniments. Estava molt malalt: res no l'interessava. Quan pogué, a la fi, llevar-se, i avençà dèbilment poble avall, una trasmudança melangiosa s'havia produït en tota cosa i en tota criatura. Hi havia hagut una revifalla (2), i tothom s'havia tornat religiós, no solament els adultes, sinó fins i tot els minyons, i les noies. Tom donà una volta esperant, contra tota esperança, de trobar una benaurada cara pecadora; però a tot arreu l'amargava la decepció. Trobà Joe Harper estudiant un Nou Testament, i retirà tristament la faç d'aquest espectacle mortificador. Cercà Ben Rogers, i el trobà visitant els pobres amb una canastrella amb fascicles de propaganda. Percaçà Jim Hollis, el qual cridà la seva atenció envers la benedicció preadíssima de son darrer xarampió, que era un advertiment. Cada noi que topava afegia un nou pes a la seva depressió. I quan, desesperat, corregué finalment a refugiar-se en el sí de Huckleberry Finn, i hi fou rebut amb una cita de les Escriptures, es ficà a casa i al llit, dant-se compte que només ell en tota la ciutat estava perdut per a sempre, per a sempre més.

   I aquella nit hi hagué una tempesta terrorífica, amb xàfec, paorós enrenou de trons i enlluernadores vetes de llampecs. Cobrí son cap amb els llençols i esperà amb una horrible espectació el seu destí, perquè no tenia l'ombra d'un dubte que tot aquell daltabaix anava per a ell. Cregué que havia carregat la clemència dels poders celestials amb un feix que ultrapassava el seu marge de tolerància, i que aquelles n'eren les resultes. Li hauria semblat un excés de pompa i de municions de matar una xinxa amb una bateria de canons; però no trobava res d'incongruent en esmerçar una tamborinada com aquella per sacsejar l'herba sota un insecte com ell.

   Al cap de poc la tempesta s'exhaurí, i finà sense haver complert el seu objecte. El primer impuls del minyó fou de mostrar-se agraït i reformar-se. El seu segon impuls fou d'esperar; perquè potser no hi hauria més tempestes.

   Al dia següent els metges tornaren. Tom havia recaigut. Les tres setmanes que aquesta vegada passà de cara al cel, li semblaren un segle. Quan, al capdavall, pogué eixir, amb prou feines agraïa l'haver-se salvat, tot recordant quant soliu restava, mancat de companyons i abandonat. Baixà tot distret el carrer, i trobà Jim Hollis fent de jutge en un jovenívol tribunal que sentenciava a un gat, per assassí, en presència de la seva víctima, un ocell. Trobà Joe Harper i Huck Finn que pujaven per un carreró tot menjant-se un meló robat. Pobres minyons! Ells, igual que Tom, havien sofert una recaiguda!